Recomendados
Recomendados
Más contenido relacionado
Destacado
Destacado (20)
Article xàrata 07 2011 amcxerta
- 1. DONES I ESPORT A XERTA (I) La guerra civil espanyola va suposar un llarg parèntesi per a tots els aspectes de la vida, inclosa la pràctica de l’esport en competicions reglades. Els difícils anys 40, foren els anys en què van resorgir les competicions esportives oficials i es reinicia amb força l’activitat basquetbolística a Catalunya. Per situar-nos una mica, eren els anys en què, en la vessant esportiva, en Samarach va començar a esdevenir un personatge rellevant en dirigir la selecció espanyola d’hoquei patins que al 1951 va guanyar la copa del món en un mundial celebrat a Barcelona. Arribats a aquest punt, la seva carrera esportiva s’enllaça amb la carrera política, al ser nomenat cap d’Esports de Falange, organització on s’encabia la Sección Femenina per a tot lo referent al món de la dona. Però no és l’objectiu ara, centrar-nos en la vida político-esportiva de Samaranch, sinó en fer visible una activitat protagonitzada per un grup de dones de Xerta, en uns anys en què l’esport femení, a la majoria de poblacions petites, era poc habitual, per no dir inexistent. La supressió de la coeducació pel règim franquista, va deixar que les principals activitats de la Sección Femenina durant aquest llarg període es desenvolupessen en l’ àmbit educatiu, assignatures com Formación del espíritu nacional i assignatures domèstiques que es van unificar sota el nom de Hogar eren impartides arreu del territori. Malgrat tot, la Sección Femenina a l’àmbit rural va desenvolupar un paper social y cultural més útil, ensenyant nocions de puericultura, higiene, primers auxilis, a més a més de portar màquines de cosir, porten als pobles biblioteques, contribuint així a augmentar el nivell cultural de moltes dones sense cap altra possibilitat de formació. També cal fer esment de la recuperació del folklore popular tradicional i la seva difusió per tota la geografia. A l’octubre del 41 s’estableix l’obligació d’impartir, tant a les escoles primàries com secundàries, educació física a les noies. També es va asegurar la formació del professorat, tenint una presència constant a l’escola que ningú no li discutia. Aquest fet, tot i ser una forma d’inculcar disciplina i adoctrinar les dones, va fer que la Sección Femenina desenvolupés un paper esencial i valuós per a afavorir l’ educació física i l’esport en l’ambit femení, sense el qual segurament aquest hagués estat inexistent. En la direcció que acabem d’esmentar, el partit organitzava colònies d’estiu a diferents campaments. Noies de Xerta com l’Èrika Péster, la Mercedes Ricard i la Francesca Aliern van participar en les colònies a Masnou i a Poblet. Allí rebien una completa
- 2. formació esportiva, que anava de la pràctica de diferents esports com el bàsquet, volei, tennis, a la natació, gimnàstica rítmica... Tot amb l’objectiu que, una vegada obtingut el títol d’instructores, previ examen, fossin elles les instructores, monitores de la pràctica esportiva a les alumnes de l’escola del poble. Però, paral·lelament, també aquella experiència els va obrir els ulls a una nova realitat que s’anava gestant a COLÒNIES A MASNOU Catalunya, l’arribada del turisme, el Masnou com a zona d’estiueg de la burgesia barcelonina, compartir activitat amb noies com la reconeguda actriu Rosa Mª Sardà. Així va ser com a partir dels anys seixanta, el discurs de la Sección Femenina va anar quedant ancrònic, i encara que continués interferint en la vida de les dones, sobretot mitjançant l’obligació de fer-les complir amb el Servicio Social ( imprescindible si es volien traure el carnet de conduir, sortir a l’estranger...), la incidència en la formació del prototip femení de l’època es va esgotar fins desaparèixer. A Xerta, va ser a l’inici dels anys cinquanta, quan la delegació local de la Sección Femenina de la Falange va iniciar una novedosa activitat entre les joves de la població: la pràctica del bàsquet. La seu estava ubicada al carrer de l’ Àngel (Casa la Sigrona). La delegada, a part de les tasques representatives (rebre la visita d’alguna personalitat del partit), s’ocupava d’altres més profitoses per a les noies de la població, com organitzar sortides a museus i excursions, festes de Nadal, campanyes per a proveir de juguets als infants més desfavorits de la població, exhibició de taules de gimnàstica en dates assenyalades, partidets de ping-pong, preparar el berenar..., tot amb les despeses pagades (encara duraven els efectes de la postguerra). Actualment, qui diria que, dins del grupet de senyores que cada tarda, veiem passar per la Plaça Major, anant cap a la seu de l’Associació de Mestresses de Xerta, al segon pis de l’ajuntament, amb la seva bosseta de labors, dispostes a passar una estona agradable fent petar la xerrada i brodant perfectes filigranes, s’hi troben les pioneres de l’esport femení a Xerta. No són les úniques, també es van iniciar en l’esport moltes altres noies de Xerta, moltes d’elles ara abnegades iaies, que en el seu dia van ser el referent de l’esport femení i van contribuir amb el seu exemple, a potenciar la seva pràctica. Tenim el privilegi de comptar amb el testimoni de la senyora Ester Curto, qui, després de sa germana Laura, va desenvolupar el paper de delegada local de la Sección Femenina a Xerta. Gràcies a ella podem conèixer de primera mà com va estar aquell inici, les seves repercusions i posterior influència en tot lo referent a l’esport femení a Xerta i al bàsquet principalment. També ha estat inestimable la col·laboració de les senyores Èrika Péster, Francesca Aliern i Angelina Ricard, sense les quals no hagués estat possible completar i contrastar la informació per conèixer en tota la seva magnitud la importància d’aquest fet .
- 3. El bàsquet va ser l’esport d’iniciació per a moltes joves en aquell temps. Tant és així que podem afirmar que l’inici de la pràctica del bàsquet a Xerta, a nivell de competicions fora de l’àmbit local, va ser femení. Capitanejades per la Laura Curto, es va reunir un equip inicial de jugadores. Posteriorment, a aquest equip, s’hi van incorporar altres jugadores més joves, l’edat de les quals estava entre els quinze i vint-i-dos anys aproximadament. A més a més de les germanes Ester i Laura Curto, van pertànyer a l’equip de bàsquet de la Sección Femenina de Xerta: Josefina Alcoverro, Anita Martínez, (la mare de la qual, doña Asunción, les acompanyava sovint), Juanita Martí, Mercedes i Paquitín Pegueroles, Carme Pellicé, Angelina Ricard, Èrika Péster, Pia Sancho, Nuri Falcó, Mercedes Ricard, Pepita Jovaní, Impèria Mayor, Carmina Pascual, Ester i Mercedes Riera, germanes Cabanillas, Pepita Sabaté (feu-nos saber el nom d’altres, en cas que la memòria no hagi estat del tot fidel). No hi havia altre requisit per a formar-hi part que ser de la Secció Femenina; cal tindre en compte que en aquell temps la societat civil encara estava força marcada per la diferència de classes. El fet que dins l’equip tothom rebia el mateix tracte, és un aspecte que es recorda com un valor positiu. La seva activitat va durar fins a mitjants dels anys seixanta. Inicialment, van ser entrenades per Montse Foses, instructora de bàsquet de la Sección Femenina, qui des de Tarragona anava a Xerta puntualment cada setmana. Les dificultats del desplaçament van fer que posteriorment aquesta entrenadora donés el relleu al senyor Batiste Antolín, un xertolí d’adopció, qui fins a una edat ben avançada va dedicar bona part del seu temps lliure a entrenar i potenciar el bàsquet a Xerta. El senyor Batiste, era forner, junt amb la seva esposa Mercedes i els seus cunyats, Antonio i Josefina, regentaven el forn de “Pa-vi”, situat al número 26 del carrer Sant Martí. Era entre pastada i pastada, cap a les sis del matí, quan disposava d’un temps que dedicava a entrenar. Bé, a l’hivern, a una hora menys intempestiva, les nou. Les jugadores no tenien cap peresa en acudir puntualment a l’entrenament, al pati de les escoles velles, en aquella època sense pavimentar. Ara bé, quan tenien partit de competició, se solia jugar als terrenys de l’antic camp de futbol, situat on actualment s’ubica l’Escola de Xerta, en una pista senyalitzada i equipada amb cistelles de bàsquet, segurament molt precària des de l’òptica actual. La roba esportiva que vestien estava constituïda per un pitxi amb falda pantaló, de color blau pastel, una camisa roja o blanca, sabatilles de lona, tipus tennis i calcetins blancs, segons testimonis, molt trencadora i afavoridora en aquella època.
- 4. Buscant algun tipus de paral·lelisme actual, podríem dir que van jugar lo que seria una competició comarcal, amb altres equips com Tortosa, Jesús, Sant Carles, Roquetes. En un principi, dins de les petites poblacions, només Xerta comptava amb equip femení de bàsquet, més endavant també Tivenys, on, anecdòticament es recorda que quan hi anaven a jugar, els tiraven granets de truanes a les cames i els posaven dificultats per a canviar-se. Però l’equip també va sortir fora d’ aquest àmbit comarcal per competir amb equips com el Valls i el Tarragona. Amb aquest darrer, van arribar a jugar una final provincial que, encara que la van perdre (donada la superioritat en edat de l’equip contrari, entrenat a més a més, per la seva anterior entrenadora), l’aconteixement ja tenia el seu mèrit. En l’aspecte econòmic, totes les despeses anaven a càrrec de l’organització: viatges, àpats..., fet que, sens dubte, en aquells temps, va ser essencial per a portar a la pràctica l’activitat. Les anècdotes que es van produir durant els viatges i partits són nombroses. Es recorda amb especial interès, la vegada que van anar a jugar a Valls, el dia de Sant Ferran. Van aguantar una cua de tres hores provocada per un accident que va patir un cotxe estranger, amb tràgics resultats, que va ser pronosticat pel conductor de l’autobús i causat per l’estat de la carretera, ja que aquell dia va ploure. Aquest fet els va impedir jugar però no va ser obstacle per a què la diligent gestió de la delegada trobés un altre partit per a jugar, en aquest cas a Tarragona. Els records que les jugadores guarden d’aquells anys no poden ser millors: el companyerisme, la vivència de noves experiències, les noves amistats, sortir del petit poble..., tot plegat gratificant i enriquidor. Així mateix, creuen que la seva activitat va donar els seus fruits posteriorment, no en va, moltes filles, nétes, nebodes d’aquelles pioneres han continuat dins de l’àmbit del bàsquet local i nacional, ja sigui com a jugadores, entrenadores, àrbits..., com esperem poder explicar-vos en posteriors col·laboracions a la revista. AMCXERTA