Francisco Javier Dago Elorza, número dos de l'ambaixada espanyola a Dinamarca amb seu a Copenhaguen, té una manera curiosa d'entendre la diplomàcia i estaria bé que no fes extensius els seus criteris professionals. Amb aquestes paraules ha sortit al pas Dago Elorza quan li han preguntat per la visita del president Carles Puigdemont a la capital danesa acceptant una invitació de la Universitat de Copenhaguen i una altra d'un grup de diputats del Folketing (el Parlament danès): "No ens agrada que la gent el pugui escoltar".
Cert és que, volent o no, el segon de la cancelleria diplomàtica de l'ambaixada espanyola a Dinamarca ha fet diana sobre quina ha estat l'actitud espanyola davant absolutament totes les reivindicacions arribades des de Catalunya: no les volem escoltar. I això és el que ha fet impossible qualsevol avenç. D'aquí la perversió en el llenguatge. Primer, Catalunya va voler negociar i se li van tancar totes les vies. No hi ha res a negociar, va ser l'insistent missatge emès des de la Moncloa. Dialogar. Es va baixar un esglaó i des de Catalunya es va oferir dialogar. Només dialogar.
No hi va haver camí per a això. A tota petició de diàleg, la resposta sempre era la mateixa: dialogar sobre què? Per no dir res de cada vegada que es plantejava en algun fòrum públic la necessitat de dialogar. La resposta era de manual: amb l'independentisme no hi ha res a dialogar. Sorprenent però real. Els més moderats van haver d'esborrar del vocabulari negociar, dialogar i parlar.
Però tampoc no n'hi havia prou, Dago Elorza acaba d'oferir-nos la versió més descarnada del posicionament espanyol: no ens agrada que la gent el pugui escoltar. Així de senzill: emmudim la paraula del representant de més de dos milions de catalans. Del líder del bloc independentista català. Que no pugui parlar!
Que fàcil que és fer política així: es fa desaparèixer l'adversari o se l'elimina políticament i punt. Que la gent no l'escolti, que no sigui que l'opinió pública internacional tingui criteri propi i no agradi a Madrid.